La llengua i l’escriptura ibèrica és un dels aspectes menys coneguts d’aquesta cultura. Es tracta d’una escriptura semisil·làbica o semialfabética, que s’ha pogut desxifrar i, per tant, es pot llegir fonèticament però no s’ha pogut traduir, de manera que en la majoria dels casos desconeixem el contingut de la inscripció.
A finals del segle V aC es va desenvolupar una escriptura ibèrica, la qual es considera que va estandarditzar un sistema de comunicació vehicular entre els diferents pobles. A tota la zona ibèrica varen conviure tres escriptures paleohispàniques, essent la més extensa i dominant la que es va desenvolupar entre el Llenguadoc i Alacant, coneguda com a escriptura nord-oriental (també anomenada llevantina).
Els ibers feien servir la ceràmica, el plom o bé, de manera excepcional, la pedra com a suport de l'escriptura. Les inscripcions trobades a la ciutat ibèrica d’Ullastret són nombroses i consisteixen, en la seva gran majoria, en incisions realitzades a la base de vasos àtics de la primera meitat del segle IV aC, però també en destaquen les realitzades sobre làmines primes de plom, així com sobre pesos de teler i fusaioles.
